LLIBRES QUE BUSQUEN CASES, ROSES QUE DIUEN TOT

Vista, oïda, olfacte, gust i tacte… tots els sentits es posen d’acord cada 23 d’abril a Catalunya. És difícil explicar-ho si no ho has viscut, però tot s’omple d’una alegria especial, com si els carrers respiréssin diferent.

Pobles i ciutats es converteixen en jardins i llibreries a l’aire lliure. I nosaltres, sense adonar-nos-en, acabem fent sempre el mateix ritual… i ens encanta repetir-lo.

Aquesta “Jubileta” ha estat matinera. Ben d’hora ja tenia a les mans els llibres encarregats: un per mi, un altre per en Joseph i un de viatges per compartir. I en Joseph, “Jubileto”, m’esperava amb les millors roses del jardí. No sé si hi ha tradició més senzilla… ni més bonica.

He de confessar que fins fa no gaire no tenia gaire clara la història de Sant Jordi. Sabia el drac, la princesa i la rosa… però poca cosa més. I mira, buscant una mica, resulta que darrere del mite hi ha un soldat romà, nascut a Capadòcia al segle III, que va acabar morint màrtir per la seva fe.

Però, sincerament, el que ens ha quedat a tots no és això.

El que ens ha quedat és la llegenda.

Aquí, a Catalunya, la història ens porta fins a Montblanc. Un drac terrible, un poble anguniat i una princesa escollida per sorteig. I quan tot semblava perdut, apareix un cavaller, lluita, venç… i de la sang del drac en neix un roser de flors vermelles.

La història no cal que sigui veritat. Només cal que sigui bonica.

I jo sempre he pensat que la història no s’acaba aquí. M’agrada imaginar que, un cop acabada la batalla, Sant Jordi es treu l’armadura i, per fi, respira. I que aquell dia, entre música i gent, també hi va haver temps per riure, per ballar… i potser sí, sobretot per ballar amb la princesa.

Perquè al final, Sant Jordi és això: carrers plens, gent que somriu, llibres que passen de mà en mà i roses que diuen el que a vegades costa explicar.

La celebració no pot ser més simple: passejar, triar un llibre, comprar una rosa… o totes dues coses, i regalar-les.

Cada any penso el mateix: els llibres són com fills adoptius buscant casa. I aquest dia, entre paradetes i presses suaus, sempre n’hi ha algun que et troba a tu.

O potser ets tu qui el troba a ell.

DESCOBRIN LA GASTRONOMIA DE GRÈCIA

 

He estat uns dies a Atenes amb la intenció de conèixer una mica la ciutat, perdre’m pels seus carrers i descobrir-la a poc a poc amb peus de “jubileta” D’aquesta experiència n’aniran sortint diferents posts, perquè hi ha molt per explicar i vull anar compartint-ho amb calma.

Una de les coses que em va captivar d’Atenes, sens dubte, va ser el menjar i la seva gastronomia que ha estat present en cada momento.

La gastronomia grega no només és coneguda arreu del món per com és de saludable i bona, sinó perquè forma part de la seva manera de viure.

Tant les postres, com els aperitius i els plats principals, són una autèntica delícia.

Gràcies als consells d’un atenenc que havia viscut molt de temps a Barcelona i que parlava la nostra llengua, vaig poder descobrir llocs que s’allunyaven del més turístic i que, probablement no hauria trobat jo sola.

I, com no podia ser d’una altra manera, vaig anar immortalitzant molts dels plats que anava tastant. Perquè sí, la gastronomia grega no només s’ha de provar… també entra pels ulls.

A cada àpat, gairebé sense adonar-me’n, acabava traient el mòbil per fer fotos dels plats. Colors, textures, presentacions senzilles però plenes de vida… perquè la cuina grega no només es gaudeix menjant-la, sinó també mirant-la.

ALGUNS DELS PLATS TRADICIONALS QUE VAIG TASTAR

Durant els dies que vaig passar a la ciutat, vaig tenir l’oportunitat de tastar molts plats diferents, la majoria tradicionals. Aquí en deixo una petita selecció, d’aquells que més em van agradar o que, per algun motiu, em van deixar record.

Salsa tzatziki

SALSA TZATZIKI

És una salsa de iogurt que s'elabora amb ingredients frescos: cogombre, all, iogurt grec, suc de llimona i, per descomptat, oli d’oliva verge amb diferents espècies. Normalment ho serveixen al començament com a aperitiu amb una safata de pa.

Amanida grega

AMANIDA GREGA

Es tracta d'una amanida de tomàquet, cogombre, ceba, olives negres i formatge feta. Jo sóc una amant del tomàquet i del formatge pel que aquesta amanida és glòria.

Dolmades

DOLMADES

Dolmadakia o Dolmades és un entrant tradicional. Són fulles de parra o bledes farcides d'arròs i espècies

La distinció entre entrant i plat principal no és gaire clara. Normalment se serveixen a la taula racions individuals i els comensals proven de totes.

Musaka

MUSAKA

És una combinació de carn assaonada, salsa de tomàquet, albergínia fregida, formatge i salsa beixamel . El resultat és un plat cremós i deliciós, semblant a una lasanya.

Gyros

GYROS

Te ingredients molt senzills, però junts formen la combinació perfecta. Consisteix en trossos de carn rostida (pollastre, porc, xai o vedella) embolicats en pa pita. Al seu interior porta patates fregides, tomàquet, enciam, ceba i tzatziki, la salsa estrella.

Si hi ha alguna cosa que veureu sovint pels carrers de Grècia són els llocs de gyros

Soulaki

SOUVLAKI

Són petites peces de carn intercalades amb verdures. La presentació més comú és a través de broquetes amb amanida, patates fregides i salsa tzatziki.

SOUTZOUKAKIA O ALBÓNDIGAS GRIEGAS

Són mandonguilles allargades farcides de carn mòlta de porc i vedella, assaonades amb comí, oli d'oliva, cuinades amb salsa de vi negre i acompanyades amb arròs blanc.

Bougatsa

BOUGATSA

És una empanada de pasta de full farcida de crema pastissera i canyella, riquíssima!

Kourabiedes

KOURABIEDES

És un dels dolços més coneguts a tot el país són els kourabiedes, unes galetes gregues amb base de mantega i ametlla, a les quals s'afegeix brandy, vainilla i aigua de roses per donar-los aroma

Pop a la brassa amb oli d'oliva verge

L’OLI D’OLIVA: L’ESSÈNCIA DE LA CUINA GREGA

Al cor de la cuina mediterrània hi ha un ingredient que no necessita presentació, però que mereix tota l’atenció: l’oli d’oliva. Grècia, juntament amb Espanya i Itàlia, formen part del triangle d’or de l’oli d’oliva al món.

I no cal comparar amb ànim competitiu. Espanya, Itàlia… i Grècia: no hi ha rivalitat, hi ha diversitat. Cada país, cada regió, aporta els seus matisos, les seves aromes i la seva manera d’entendre la terra.

A Grècia, l’oli no és només un acompanyament: és part essencial de cada plat, present amb naturalitat i generositat, capaç de transformar fins i tot les elaboracions més senzilles en alguna cosa especial. Un d’aquells sabors que, sense adonar-te’n, et queda a la memòria.

CURIOSITATS I RECOMANACIONS

• Compra oli local: Si viatges a Grècia, compra una ampolla d’oli local. No una qualsevol de supermercat, sinó aquella que venen als pobles, on el productor coneix cada arbre i pot explicar-te la història de la collita. Tastar-lo amb un tros de pa acabat de fer és una experiència que no t’oblidaràs mai.

• Prova el formatge fresc: El feta és el més conegut, però a cada illa o regió hi ha varietats petites i artesanes. Cada tast és diferent, i moltes vegades els productors el fan a mà amb mètodes tradicionals que es mantenen des de fa generacions.

• Deixa’t portar pels mercats locals: Els mercats d’Atenes i dels pobles són una festa de colors, olors i textures. Observa, pregunta i tastetja: des d’herbes aromàtiques fins a dolços tradicionals, cada parada amaga petites històries de la vida grega.

• No tinguis por de plats nous: Molts plats típics poden semblar desconeguts al principi, però val la pena provar-los. Des d’aperitius amb herbes fresques fins a guisats intensos, la cuina grega combina senzillesa i sabor amb una autenticitat que sempre sorprèn.

Així que ja sabeu: si algun dia aneu a Grècia, podeu prescindir de moltes coses, però no del menjar.

Com diuen a Atenes: καλό κέρδος (kaló kérdos) – Bon profit!

Rumbo a Atenas con la "familia rondallera", un viaje que llevábamos años soñando

 

Hay escapadas que se improvisan. Y hay otras que llevan años deseándolas sin que nos demos cuenta.

Dentro de poco nos vamos tres días a Atenas juntos con la "familia rondallera"  Y no es un destino cualquiera!!

Es, de alguna manera, la tierra de tantas melodías que han acompañado a la Rondalla durante cincuenta años. La música griega ha sonado tantas veces en casa, en ensayos, en conciertos… que ahora siento que vamos a caminar por el escenario original de esas canciones.

Estoy preparando el viaje como me gusta: con libreta, lápiz y papel blanco. Anotando calles, templos, barrios, pequeñas historias que quiero descubrir. Me ilusiona esa parte casi artesanal del viaje, ese ritual previo que siempre hago y que ya es una forma de empezar a estar allí.

Imagino la Acrópolis al atardecer. Imagino perderme por el barrio de Plaka. Imagino escuchar música en alguna taberna y pensar: “Esto lo han tocado tantas veces mi Rondalla querida”. Y sobre todo, imagino compartirlo con él, con el músico que ha llevado Grecia en las manos durante tantos años.

No vamos solos del todo, los más jóvenes “rondalleros” nos ayudarán con lo que haga falta: aplicaciones, billetes digitales, mapas que ya no se doblan… Nosotros ponemos la emoción pausada; ellos la agilidad tecnológica. Y me gusta ese equilibrio. También eso es Mediterráneo: generaciones que se acompañan.

Será solo una escapada de tres días. Pero para mí tiene algo de celebración silenciosa. Como si este viaje fuera una manera de agradecerle a la música todo lo que nos ha regalado.

A la vuelta quiero sentarme con calma y escribirlo todo: las emociones inesperadas, las pequeñas anécdotas, las risas, quizá algún despiste, seguro alguna sorpresa. Ojalá tenga mucho material. Será señal de que lo hemos vivido intensamente.

Porque al final, viajar también es eso: volver con historias que contar… y con el corazón un poco más lleno.

Atenas nos espera. Y yo ya empiezo a escucharla.

Quan la música torna a emocionar (Dedicat a la Rondalla Puiggraciós)

 

M’ha encantat assistir avui a aquest concert de la nostra Rondalla, la Rondalla Puiggraciós. Potser perquè fa dies que no m’emociono amb les melodies com abans, o potser perquè hi ha músiques que no s’esgoten mai, encara que el temps passi. No ho sé.

Ahir mateix, a casa, les notes ja sonaven. Són les del meu músic més estimat, el Joseph, que assajava amb aquella concentració tranquil·la que només tenen els qui estimen de veritat el que fan.

Escoltar-lo sempre és, d’alguna manera, començar el concert abans d’hora. És recordar que la música també viu en aquests moments quotidians, sense públic, sense focus, només amb dedicació i constància.

Avui han començat els concerts del 2026, un any molt especial per a tots ells: la Rondalla Puiggraciós arriba als cinquanta anys de la seva fundació.

És mig segle de música compartida gràcies al seu profe, amic i company, en José Antonio Escriche (el Joseph)

La Rondalla va néixer del seu amor per la música popular, d'aquelles estones d'assajos i de la paciència per ensenyar.

El temps ha passat, com passa sempre, han canviat cares, mans, edats… però la música encara hi és. I això, per mi, és gairebé un petit miracle.

Cinquanta anys no són només una xifra, ho torno a dir, són persones, assajos, escenaris, nervis abans de sortir, i també la voluntat de mantenir viva una tradició que els defineix.

Assistir a aquest concert no ha estat només seure i escoltar. Ha estat formar part d’una història que continua, d’un llegat que segueix sonant amb cada acord. I potser per això m’emociona tant: perquè la música, quan és sincera, té aquesta capacitat de tornar-nos allà on tot va començar.

Avui, entre el públic, jo he escoltat molt més que melodies. He escoltat memoria, estima i futur. Potser en els últims dies estic més sensible …

També hem tingut una petita gran sorpresa: la nostra néta més petita, la Júlia, ha vingut a escoltar el seu avi per primera vegada.

SALUT, PAU, AMOR I ALEGRIA EL 2026

 

Aquest racó de casa meva vull compartir-lo amb vosaltres. A la porta una mestra i un músic, figures que vaig comprar en un dels darrers mercats nadalencs que vàrem visitar.

Representa la meva llar oberta on sempre trobareu un cafè i una bona estona de xerrada compartida.

Aprofito per desitjar-vos un feliç any 2026 ple de salut, pau, amor i alegria !!!!

PASEANDO POR RUBIELOS DE MORA

 

Pasear por Rubielos de Mora es como abrir una puerta al pasado y dejar que el silencio te hable. Las calles empedradas serpentean entre casonas con blasones, balcones de hierro y portones de madera que han visto pasar siglos de historia y de vida tranquila.

Mi coche de tanto circular por estas carreteras, se sabe de memoria el camino y casi puede andar solo y no perderse por estos lugares tan solitarios la mayor parte del año.

El monumental conjunto urbano de la villa, uno de los más impresionantes del territorio aragonés, invita al paseo lento y a recorrer todos sus rincones admirando cada uno de ellos. 

Tengo la suerte de visitarlo a menudo cuando estoy por estas tierras tan queridas por ser las tierras de Joseph. También es mi lugar de abastecimiento: casa Mata, farmacia de Angel y panadería de Emi.

Mientras camino por sus calles el aroma de leña y de pan recién horneado me acompaña. En cada esquina hay un detalle que invita a detenerse: un arco medieval, un escudo desgastado, la fuente en la plaza Mayor. Todo parece dispuesto para recordarte que lo hermoso no siempre está en lo grandioso, sino en lo sereno y sencillo.

Rubielos tiene ese don de los pueblos que no necesitan prisa. Aquí, el tiempo se queda a descansar, y uno se descubre sonriendo sin motivo, mirando el juego de la luz sobre la piedra dorada.

Si alguna vez buscas un lugar donde la calma tenga nombre, ven a Rubielos de Mora. Este lugar te espera con las puertas abiertas y la promesa de un paseo que recordarás siempre.

ESCAPADA A BATEA: ENTRE EL VI I LES PEDRES DAURADES DEL TEMPS

Va ser una d'aquelles decisions que neixen del paladar i acaben al cor. En un restaurant de La Ràpita ens van servir un vi blanc fresc, aromàtic, amb aquell toc mineral que sempre convida a la conversa. Preguntem d'on venia. “De Batea, a la Terra Alta”, ens van dir.

I, com sol passar en els viatges que no estaven previstos, la curiositat ens va portar per camins que no figuraven al mapa de l'endemà.

Al migdia arribem a Batea, sota un sol de justícia. L'aire ia olor de vinyes i jo vaig recordar les nostres vinyes a Yermos de Olduba. 

El paisatge, entre turons suaus i ceps recargolats, anunciava que estàvem a terra de vi.

La sorpresa va ser majúscula: el nucli antic de Batea, perfectament conservat, és un dels conjunts medievals més bells i desconeguts de la Terra Alta. 

El seu nucli porticat, amb porxos de pedra daurada, places ombrejades i carrerons silenciosos, sembla detingut en el temps.

                                                                   

Al cor del poble s'aixeca l'Església de Sant Miquel Arcàngel, un imponent temple barroc del segle XVIII que domina els carrerons amb la torre quadrada i la façana de pedra llaurada. Molt a prop, les restes de l'antic portal de la muralla recorden que aquesta vila fou fortalesa i encreuament de camins.

Però l'ànima de Batea continua bategant a les vinyes.

Visitem el Celler Tarroné, petit, familiar i de tracte proper.

Ens van parlar amb passió de la seva terra, del vent que asseca el raïm i de la garnatxa blanca, orgull de la comarca. Provem diversos vins —honestos, equilibrats i amb una excel·lent relació qualitat-preu— i, per descomptat, sortim amb algunes ampolles sota el braç..

A la plaça porxada, a l'ombra dels arcs, vam imaginar els mercaders que antany omplien el lloc de veus i bótes. Avui només se sent el brunzit de l'estiu, la remor de les cigales i algun gat buscant frescor a les lloses.

De tornada cap a La Ràpita, amb el maleter amb unes caixes de vi i el cap ple d'imatges daurades, pensem que de vegades els millors viatges comencen així: amb una copa de vi blanc servida per casualitat en un restaurant, i la promesa silenciosa de seguir el rastre fins a l'origen.