Quan la música torna a emocionar (Dedicat a la Rondalla Puiggraciós)

 

M’ha encantat assistir avui a aquest concert de la nostra Rondalla, la Rondalla Puiggraciós. Potser perquè fa dies que no m’emociono amb les melodies com abans, o potser perquè hi ha músiques que no s’esgoten mai, encara que el temps passi. No ho sé.

Ahir mateix, a casa, les notes ja sonaven. Són les del meu músic més estimat, el Joseph, que assajava amb aquella concentració tranquil·la que només tenen els qui estimen de veritat el que fan.

Escoltar-lo sempre és, d’alguna manera, començar el concert abans d’hora. És recordar que la música també viu en aquests moments quotidians, sense públic, sense focus, només amb dedicació i constància.

Avui han començat els concerts del 2026, un any molt especial per a tots ells: la Rondalla Puiggraciós arriba als cinquanta anys de la seva fundació.

És mig segle de música compartida gràcies al seu profe, amic i company, en José Antonio Escriche (el Joseph)

La Rondalla va néixer del seu amor per la música popular, d'aquelles estones d'assajos i de la paciència per ensenyar.

El temps ha passat, com passa sempre, han canviat cares, mans, edats… però la música encara hi és. I això, per mi, és gairebé un petit miracle.

Cinquanta anys no són només una xifra, ho torno a dir, són persones, assajos, escenaris, nervis abans de sortir, i també la voluntat de mantenir viva una tradició que els defineix.

Assistir a aquest concert no ha estat només seure i escoltar. Ha estat formar part d’una història que continua, d’un llegat que segueix sonant amb cada acord. I potser per això m’emociona tant: perquè la música, quan és sincera, té aquesta capacitat de tornar-nos allà on tot va començar.

Avui, entre el públic, jo he escoltat molt més que melodies. He escoltat memoria, estima i futur. Potser en els últims dies estic més sensible …

També hem tingut una petita gran sorpresa: la nostra néta més petita, la Júlia, ha vingut a escoltar el seu avi per primera vegada.