LLIBRES QUE BUSQUEN CASES, ROSES QUE DIUEN TOT

Vista, oïda, olfacte, gust i tacte… tots els sentits es posen d’acord cada 23 d’abril a Catalunya. És difícil explicar-ho si no ho has viscut, però tot s’omple d’una alegria especial, com si els carrers respiréssin diferent.

Pobles i ciutats es converteixen en jardins i llibreries a l’aire lliure. I nosaltres, sense adonar-nos-en, acabem fent sempre el mateix ritual… i ens encanta repetir-lo.

Aquesta “Jubileta” ha estat matinera. Ben d’hora ja tenia a les mans els llibres encarregats: un per mi, un altre per en Joseph i un de viatges per compartir. I en Joseph, “Jubileto”, m’esperava amb les millors roses del jardí. No sé si hi ha tradició més senzilla… ni més bonica.

He de confessar que fins fa no gaire no tenia gaire clara la història de Sant Jordi. Sabia el drac, la princesa i la rosa… però poca cosa més. I mira, buscant una mica, resulta que darrere del mite hi ha un soldat romà, nascut a Capadòcia al segle III, que va acabar morint màrtir per la seva fe.

Però, sincerament, el que ens ha quedat a tots no és això.

El que ens ha quedat és la llegenda.

Aquí, a Catalunya, la història ens porta fins a Montblanc. Un drac terrible, un poble anguniat i una princesa escollida per sorteig. I quan tot semblava perdut, apareix un cavaller, lluita, venç… i de la sang del drac en neix un roser de flors vermelles.

La història no cal que sigui veritat. Només cal que sigui bonica.

I jo sempre he pensat que la història no s’acaba aquí. M’agrada imaginar que, un cop acabada la batalla, Sant Jordi es treu l’armadura i, per fi, respira. I que aquell dia, entre música i gent, també hi va haver temps per riure, per ballar… i potser sí, sobretot per ballar amb la princesa.

Perquè al final, Sant Jordi és això: carrers plens, gent que somriu, llibres que passen de mà en mà i roses que diuen el que a vegades costa explicar.

La celebració no pot ser més simple: passejar, triar un llibre, comprar una rosa… o totes dues coses, i regalar-les.

Cada any penso el mateix: els llibres són com fills adoptius buscant casa. I aquest dia, entre paradetes i presses suaus, sempre n’hi ha algun que et troba a tu.

O potser ets tu qui el troba a ell.