BLANES, UN DIA EN FAMÍLIA

Blanes és una petita ciutat mediterrània on comença la Costa Brava i que té tot l'aire d'un lloc modern, però sense perdre l'esperit tradicional de la gent lligada al mar.

Xafardejant informació a l'oficina de Turisme m'he adonat que les platges i cales de Blanes estan lligades a les diferents etapes de la meva vida:

• Cala Punta de Santa Anna i Cala s'Agüia (platges naturals, sense serveis, de còdols) Vaig anar amb amics a la meva joventut.

• Cala Sant Francesc i Cala Treumal (restaurant, sorra daurada i pàrquing) Cada estiu amb els fills quan eren petits.

• Platja de s'Abadell i Platja de Blanes (tota mena de serveis, passeres, bars, salvament, socorrisme, sorra daurada) Ara que ja som "jubiletes"

• Cala sa Forcanera (platja natural de sorra daurada, només es pot arribar per mar) No l'he vist ni la veuré, tan sols per afortunats.

Per què un dia en família ?

L'ocasió ens la va brindar un torneig de bàsquet on jugava Mario, el meu nét de Vilamajor. Partit al matí, partit a la tarda, partits tots el cap de setmana. 

Els pares i els avis de "turistes", però només dissabte, aprofitant el temps lliure entre partits.

Després de dinar en un dels locals on ofereixen gastronomia local de caràcter mariner de la vila, comencem un passeig enganxadets al mar amb el soroll de les onades com a música de fons.

El Passeig marítim s'estén per més de 3 quilòmetres. Comença al Port de Blanes i acaba a prop del Delta de la Tordera. Envolta dues de les platges més concorregudes i familiars: La Platja de S'Abanell i la de Blanes.

 La Platja de S'Abanell 

La primera es troba en ple centre de la vila, amb el port del municipi en un dels extrems i s’allarga fins a la desembocadura del riu Tordera, al sud. Al mig de les dues platges trobem Sa Palomera.

 Sa Palomera.

Sa Palomera és una gran roca que entra al mar i que separa la badia de Blanes de la Platja de S'Abanell com hem dit. Molts visitants s'enfilen al cim perquè s'hi pot arribar: és el punt on comença La Costa Brava i constitueix una veritable talaia sobre la petita ciutat i més enllà.

Totes les platges de Blanes, tenen una sorra gruixuda que amb només una raspallada es neteja de peus o qualsevol part del cos i no t'emportes la sorra a casa; també quan entres a l'aigua de seguida perds peu i et permet nedar.

Seguim caminant poc a poc sota l'ombra d'estilitzades palmeres i acollidors pins blancs fins la rotonda dedicada als Pescadors de Blanes.

La història encara batega al centre de Blanes

Continuem amb la passejada i ens dediquem a la part més urbana de la població trobant-nos amb La Capella de l'Esperança, una ermita marinera del S XVII, l'interior de la qual està ornamentat amb vaixells en miniatura símbol de la devoció dels mariners.

La Capella de l'Esperança

Al costat La Casa Saladrigas construïda a principis del S. XIX per un deixeble de Gaudí avui dia dedicada a sala d'Exposicions.

Trobem altres edificis amb façanes boniques que ens fan aixecar la vista.

I el recorregut final el fem al Passeig de Dintre. No hi falten fonts i escultures dedicades a diversos personatges.

Descobrim la Casa del Poble i la Casa Tordera, edificada per indians.

Casa del Poble  (foto de poblesdecatalunya)

Casa Tordera   (foto de poblesdecatalunya)

Em van encantar els carrers estrets que baixen cap a mar travessant el Passeig de Dintre i el carrer de l'Esperança.

¡Quina parella més maca!

Més tresors que ens esperen un altre dia

A la part més alta de la vila hi ha L'Església de Santa Maria i antic palau dels vescomtes de Cabrera. Construïda entre mitjans del S. XIV principis del XV a Estil Gòtic, de l'original es conserven la façana i el campanar.

La vàrem veure de lluny, no estem per aconseguir ja moltes alçades.

Tornem ja al lloc on ens espera el nostre Skoda, i fent encara una nostàlgica mirada al Castell de Sant Joan, que ens saluda a la llunyania i ens convida a tornar.

 L'Església de Santa Maria al fons

Caldrà venir una altra vegada a veure el què ens falta. Potser un dilluns perquè hi ha Mercadillo (a mi m' encanten les paradetes). 

L'escultura de Karl Faust,

 

Pensaré que l'escultura de Karl Faust, fundador del Jardí Botànic Marimurtra, me està esperant, perquè sempre contempla fascinat l'espectacle bulliciós d'anar i venir de persones.