ESCAPADA A BATEA: ENTRE EL VI I LES PEDRES DAURADES DEL TEMPS

Va ser una d'aquelles decisions que neixen del paladar i acaben al cor. En un restaurant de La Ràpita ens van servir un vi blanc fresc, aromàtic, amb aquell toc mineral que sempre convida a la conversa. Preguntem d'on venia. “De Batea, a la Terra Alta”, ens van dir.

I, com sol passar en els viatges que no estaven previstos, la curiositat ens va portar per camins que no figuraven al mapa de l'endemà.

Al migdia arribem a Batea, sota un sol de justícia. L'aire ia olor de vinyes i jo vaig recordar les nostres vinyes a Yermos de Olduba. 

El paisatge, entre turons suaus i ceps recargolats, anunciava que estàvem a terra de vi.

La sorpresa va ser majúscula: el nucli antic de Batea, perfectament conservat, és un dels conjunts medievals més bells i desconeguts de la Terra Alta. 

El seu nucli porticat, amb porxos de pedra daurada, places ombrejades i carrerons silenciosos, sembla detingut en el temps.

                                                                   

Al cor del poble s'aixeca l'Església de Sant Miquel Arcàngel, un imponent temple barroc del segle XVIII que domina els carrerons amb la torre quadrada i la façana de pedra llaurada. Molt a prop, les restes de l'antic portal de la muralla recorden que aquesta vila fou fortalesa i encreuament de camins.

Però l'ànima de Batea continua bategant a les vinyes.

Visitem el Celler Tarroné, petit, familiar i de tracte proper.

Ens van parlar amb passió de la seva terra, del vent que asseca el raïm i de la garnatxa blanca, orgull de la comarca. Provem diversos vins —honestos, equilibrats i amb una excel·lent relació qualitat-preu— i, per descomptat, sortim amb algunes ampolles sota el braç..

A la plaça porxada, a l'ombra dels arcs, vam imaginar els mercaders que antany omplien el lloc de veus i bótes. Avui només se sent el brunzit de l'estiu, la remor de les cigales i algun gat buscant frescor a les lloses.

De tornada cap a La Ràpita, amb el maleter amb unes caixes de vi i el cap ple d'imatges daurades, pensem que de vegades els millors viatges comencen així: amb una copa de vi blanc servida per casualitat en un restaurant, i la promesa silenciosa de seguir el rastre fins a l'origen.

DOLÇA ESCAPADA A LA “FIRA DE LA GALETA” A CAMPRODON

Camprodon sempre ha tingut un encant especial. Situat en plena Vall de Camprodon, dins la comarca del Ripollès, aquest racó del Pirineu Gironí és una postal viva de muntanyes, rius i cases de pedra. És un lloc on el temps sembla anar més a poc a poc, entre carrers empedrats, botigues amb aroma de pa acabat de fer i aquest aire fresc que baixa dels cims propers.

Aquest cap de setmana he tingut la sort d'assistir a la Fira de la Galeta, una cita que feia temps que esperava. La plaça de la Vila s'omple de parades amb galetes de tota mena: cruixents, farcides, amb xocolata, de mantega... un festival d'aromes i sabors que convida a tastar-ho tot. No us enganyaré: vaig sortir amb la bossa plena i el somriure més dolç.

A més de les galetes, la fira també inclou un espai infantil preparat per gaudir de tallers dedicats als més petits, un circuit per la vila en un trenet turístic i un mercat d'artesania que em va encantar.

Entre ceràmiques, teixits i objectes fets a mà, era fàcil perdre's i voler endur-se'n un record. I com que no podia faltar, em vaig deixar temptar pel pa i els embotits d'elaboració pròpia: productes senzills, autèntics, que saben al Pirineu. 

El passeig per la vil·la pot completar l'escapada. EL PONT NOU amb el seu arc medieval sobre el riu Ter, és la icona més fotografiada de Camprodon i, en tenir-la al davant, s'entén per què. Creuar-ho és com entrar en una estampa medieval.

MOLT A PROP ELS CARRERS CONVIDEN A DESCOBRIR ALTRES RACONS:

L'Església de Santa Maria, que conserva elements romànics i ens recorda els orígens medievals de la vila.

El Monestir de Sant Pere de Camprodon, fundat al segle X, un lloc amb història i molta pau al seu entorn.

La Torre del Rellotge, unida a la resta de muralla.

La plaça Doctor Robert, on batega la vida del poble amb els seus cafès i comerços tradicionals.

Les Fonts, hi ha una ruta per per les magnífiques fonts que trobaràs repartides pel territori

I per als més curiosos, el Museu Isaac Albéniz, dedicat al cèlebre compositor nascut aquí, que afegeix un toc cultural a la visita.

L'església de Santa Maria

El Monestir de Sant Pere de Camprodon

La Torre del Rellotge

Museu Isaac Albéniz

Una de les Fonts

Caminar entre aquests monuments i racons, amb el so del riu sempre de fons, és una experiència senzilla però molt especial.

CONSELLS PRÀCTICS PER GAUDIR DE LA FIRA DE LA GALETA

DATES: la fira se sol celebrar el primer cap de setmana d'octubre (convé confirmar cada any a la web de l'ajuntament)

APARCAMENT: el més recomanable és deixar el cotxe a l'entrada del poble, a tocar de l'estació d'autobusos on habiliten zones d'aparcament per als visitants. Després accedir al centre a peu, hi ha poc.

MILLOR MOMENT PER ANAR-HI: a primera hora del matí, quan els carrers estan menys concorreguts, i es pot aparcar millor y passejar tranquil·lament per les parades.

LES FAMÍLIES AMB NENS tenen a la plaça del Carme programació d'activitats i tallers

Vaig tornar feliç, amb la sensació que havia viscut un dia de festa entre muntanyes, galetes, artesania i monuments carregats d'història.

Camprodon em va recordar, una vegada més, que la felicitat es troba als petits plaers… i als llocs que saben guardar la seva essència.

LA FESTA DE LA SEGA DE L’ARRÒS: ENTRE MEMÒRIA I TRADICIÓ

 

El cultiu de l'arròs és un procés llarg i costós que exigeix molta cura. Tots els que coneixem la zona sabem que el bon temps comença quan l'aigua dels canals inunda els camps d'arròs.

La primavera ens dóna la benvinguda quan aquesta grandiosa piscina ocupa la majoria dels pobles del Delta i els agricultors planten petites tiges d'aquest cereal. És llavors quan les aus aprofiten per remullar les potes i netejar-se les plomes.

Més endavant apareixen cabells verds, fins, semblants a la gespa. L'arròs creix i creix i els dies i les hores van passant fins que tot el Delta sembla un gegantí camp de futbol sense porteries.

Quan arriba el mes de setembre és el moment clau en el cultiu perquè arriba l'hora de la sega.

Si tanco els ulls em veig allà, envoltada d'arrossars que ja no llueixen el verd intens del juny, sinó el groc daurat que anuncia la collita. El sol, més baix, acarona els camps i converteix cada tija en un esclat lluminos, com si tot el Delta s'hagués vestit d'or per acomiadar l'estació.

En l'actualitat aquest procés està totalment mecanitzat, però el Delta de l'Ebre no vol oblidar les seves arrels i cada any celebra la FESTA DE LA SEGA a diferents pobles per recordar com eren les tècniques ancestrals.

LA FESTA DE LA SEGA DE L’AMPOLLA

La primera vegada que vam estar fa molts anys, ens vam quedar meravellats veient els segadors, amb els seus vestits tradicionals entrar a l'arrossar i tallar a mà les garbes. Els nens miraven fascinats, preguntant com era possible treballar així, amb tant d'esforç i paciència, tal com es feia fa generacions. I nosaltres, mentrestant, descobríem que allò no era només una demostració: era un homenatge viu a la història i a l'ànima del Delta.

La festa, que sol celebrar-se a mitjans de setembre, comença a mig matí a la zona del Port Pesquer de l’Ampolla. Allà hi ha activitats per a totes les edats: demostracions de sega manual, música popular amb grallers i tambors, tallers infantils, jocs tradicionals i, és clar, les parades gastronòmiques.

L'arròs és el gran protagonista: paelles cuinades a l'aire lliure, degustacions i plats típics que conviden a quedar-se hores xerrant entre amics i veïns. L'ambient és senzill i proper.

 

Després del dinar popular tastant els diferents arrossos un passeig pels canals eren gairebé obligats. L'aigua tranquil·la reflectia el cel, les aus creuaven l'horitzó i els camps daurats s'estenien fins on arribava la vista. En aquest silenci carregat de vida tothom comprenia de debò el sentit de la sega: més que feina, era gratitud, memòria i futur.

ALGUNS CONSELLS PER SI ES VOL ANAR

Si algun viatger vol descobrir-la, el meu consell és arribar d'hora, abans que comenci la demostració de sega (sol ser cap a les 11:00), i quedar-se a dinar a la festa mateixa: l'ambient s'ho mereix.

Després, una tarda tranquil·la recorrent la badia de Fangar, o bé acostar-se al mirador de la Bassa de les Olles, completa l'experiència amb una visió més àmplia de la riquesa natural del Delta.

ALTRES LLOCS DEL DELTA AMB FESTA DE LA SEGA (DADES CONFIRMADES 2025)

Sant Jaume d’Enveja   Festa de la Sega    7 de setembre de 2025 Surtdecasa.cat

Deltebre    Festa de la Sega (Finca Bombita) 14 de setembre de 2025 

Amposta   Festa de la Sega  5 d’ octubre de 2025 Festacatalunya+1

La Ràpita    Festa de la Sega  7 de setembre de 2025 Turisme La Ràpita+1

L’Aldea     Festa de la Sega   21 de setembre de 2025 Terres de l'Ebre

L’Ampolla    Festa de la Sega   21 de setembre de 2025 Festacatalunya

Aquest any no podrem ser-hi, però sé que la Festa seguirà viva amb la mateixa alegria i emoció de sempre. I encara que ens toqui recordar-la des de la distància, la porto amb mi com un paisatge interior: arrossars infinits, música tradicional, fum de paelles i el sabor inoblidable d'un arròs compartit sota el sol de setembre.

Covarrubias, broche final en el corazón del Arlanza

 

Ponemos punto final a nuestro viaje por tierras de Burgos en Covarrubias, la que llaman “la cuna de Castilla”. Tras la grandeza de Lerma y la espiritualidad de Silos, esta villa nos recibe con la calidez de lo auténtico: casas con alma, historia a flor de piedra y un río que lo atraviesa todo: el Arlanza.

Un paseo por la villa de los recuerdos

Llegamos sin prisa, como se debe llegar a Covarrubias. Las casas de entramado de madera, blancas y sobrias, nos envuelven en su armonía medieval. Allí cada calle parece tener memoria. Basta detenerse en una esquina, mirar al suelo empedrado, levantar la vista… y la historia aparece.

No es difícil imaginar a Fernán González paseando por estas mismas callejas, ni a Kristina —la princesa vikinga— recorriendo el corazón de esta villa que la acogió como hija exiliada del norte. Hoy, su sepulcro descansa en la Colegiata de San Cosme y San Damián, junto a un impresionante retablo mayor y la voz tranquila del tiempo.

Colegiata de San Cosme y San Damián

Monumento a la Princesa Vikinga

La Casa de Doña Sancha

Monumentos con alma

Callejear por Covarrubias es abrir una puerta tras otra al pasado. La Casa de Doña Sancha, de aspecto sobrio, recuerda la fuerza de las mujeres en la Castilla naciente. La muralla, con sus tramos aún en pie, nos habla de días en que la villa necesitaba protegerse. Y la plaza Doña Urraca, con sus balcones floridos y vida tranquila, parece un escenario preparado para detener el reloj.

No lejos de allí, nos topamos con el archivo del Adelantamiento de Castilla, una joya poco conocida que guarda documentos desde el siglo XVI. Un edificio que fue, durante siglos, el centro administrativo de toda la comarca.

Subimos también hasta el Torreón de Fernán González, la construcción civil más antigua de la villa, testigo de gestas y silencios. Y al otro lado del valle, la ermita de San Olav, moderna, simbólica, distinta: un templo levantado en homenaje a la princesa Cristina, que conecta Burgos con Noruega en un extraño, pero hermoso puente de memoria.

Torreón de Fernán González

Plaza de Doña Urraca

El río que une todo

Y ahí está el Arlanza, como un viejo narrador que nos ha seguido durante toda la ruta. Lo vimos serpenteando en Lerma, lo escuchamos en Silos, y ahora lo cruzamos sobre el puente de piedra de Covarrubias, donde los sauces se inclinan como saludando al viajero.

Ese puente fue, para nosotros, un símbolo. Como si al otro lado nos esperara el eco de todo lo recorrido. El Arlanza ha sido el hilo líquido de este viaje, custodiando las voces antiguas de la Castilla que fue.

Puente sobre el Arlanza  (foto Wikipedia)

El sabor del final

Nos despedimos como se despide uno de los lugares que dejan huella: sin palabras, con una copa de vino de la Ribera en la mano y una tapa de morcilla en la mesa. El sol bajaba sobre los tejados mientras las cigüeñas se posaban en la torre de la colegiata.

Covarrubias fue el final perfecto. Un lugar donde la historia no se muestra, sino que se vive. Donde lo humano y lo eterno aún se dan la mano. Y así, con el alma llena cerramos el círculo de nuestro viaje por el triángulo del Arlanza.

Mi refugio en el Delta del Ebro: La Ràpita

 

Cada vez que llego a mi apartamento en el Delta del Ebro siento que entro en otro mundo. Aquí no hay prisa, no hay ruido, solo la calma que regala el paisaje y el murmullo del mar. Me doy cuenta de lo que significa, de verdad, el silencio: un silencio lleno de vida, donde se escuchan las aves sobrevolando los arrozales, el vaivén de las olas en la bahía y, de fondo, ese aire limpio que parece abrazarlo todo.

Campo de arroz en agosto

El Delta tiene algo que lo hace distinto a cualquier otro lugar. Sus horizontes abiertos invitan a detener el tiempo: los flamencos descansando sobre el agua, la geometría de los arrozales cambiando de color con cada estación, y esas puestas de sol que pintan el cielo de rojo y naranja sobre la bahía de los Alfacs. Aquí la naturaleza se convierte en terapia, en un recordatorio de lo esencial.

´

Desde la terraza de mi refugio

Aquí, en mi refugio de La Ràpita, dentro del Delta, el tiempo se detiene… y yo dejo que sea así.

Puerto de La Ràpita

Pero La Ràpita no sería lo mismo sin su gente. En las terrazas del paseo marítimo, en el puerto, siempre hay alguien dispuesto a compartir una charla, una sonrisa, o una recomendación de dónde probar el mejor pescado del día. Porque la gastronomía aquí sabe a mar: unos mejillones recién abiertos, un suquet de peix cocinado con paciencia, o simplemente una caña bien fría acompañada de unas tapas mirando cómo entran y salen los barcos. Todo tiene el sabor de lo auténtico.

En este rincón se mezclan la paz del entorno natural con la calidez humana. Por eso, cada vez que vuelvo, siento que no solo descanso: me reconcilio con la vida lenta, con esa forma de vivir que tanto necesitamos y que tan fácil es olvidar.

EL ECO DEL SILENCIO EN SILOS

 

Llegamos a Santo Domingo de Silos una tarde de mayo cuando el sol ya no abrasaba, pero aún teñía de oro las fachadas de piedra. El pueblo parecía dormido en un tiempo diferente, uno donde la prisa no tiene cabida.

No subimos al mirador —las cuestas empedradas no se llevan bien con mis rodillas—, pero decidimos perdernos un rato entre las callejuelas hasta que llegase la hora de la visita al Monasterio.

Las flores en los balcones parecían escogidas con mimo. En una esquina, un gato blanco dormitaba a la sombra de un ciprés, ajeno al mundo.

Caminamos hasta el Monasterio y entré sin saber muy bien qué buscaba, quizá un poco de sombra, quizá algo más.

Dentro, el claustro románico parecía ajeno al paso del tiempo. Las columnas, talladas con una delicadeza casi imposible, contaban historias sin palabras: leones, sirenas, escenas bíblicas... Cada capitel era una novela muda.

Luego nos sentamos en un banco de madera, rodeados por siglos de oración, no había prisa.

Y entonces sucedió: el canto gregoriano de vísperas comenzó a llenar el aire. Era la voz de los monjes. Cerré los ojos. No había tiempo, no había prisa. Solo esa música ancestral y el alma un poco más en paz.

Al salir, en una pequeña tienda de productos locales, mientras mirábamos miel y quesos, el dueño nos contó que el canto gregoriano del Monasterio se ensaya a diario, y que hay vecinos que, aun no siendo religiosos, se sientan a escucharlo como quien se toma una infusión para el alma. "Aquí el silencio suena", dijo sonriendo. Y tenía razón.

Nos sentamos en una terraza frente a la plaza, a tomar un café. Una mujer del pueblo se acercó a saludarnos. "¿Son ustedes de fuera?", preguntó. Y cuando respondimos que sí, que veníamos de lejos, nos dio una recomendación: “Paseen después de las nueve, cuando refresca. El pueblo se vuelve de color miel”.

Lo hicimos. Fue en ese instante cuando sentí que Silos no es solo un lugar, es una forma de estar. De habitar el mundo con menos ruido y más pausa.

Asistir a las vísperas con canto gregoriano, especialmente a las 19:00 (o 20:00 en verano), se considera una de las experiencias más memorables santodomingodesilos.es.